La diabetis tipus 2 i la resistència a la insulina afecten milions de persones arreu del món i augmenten considerablement el risc de desenvolupar malalties cardiovasculars i altres patologies cròniques. Tot i això, encara no es coneixen del tot els mecanismes biològics que expliquen per què aquestes alteracions metabòliques s’associen amb un menor índex de supervivència. Un estudi internacional liderat per investigadors de la Universitat Rovira i Virgili, l’Institut de Recerca Biomèdica Catalunya Sud (IRB-CatSud) i el CIBER d’Obesitat i Nutrició (CIBEROBN) ha identificat una sèrie de patrons moleculars presents a la sang que permeten detectar les persones amb un risc més elevat de mortalitat.
La recerca, publicada a la revista Metabolism, s’ha desenvolupat en el marc del projecte PREDIMED i es basa en la metabolòmica, una disciplina que analitza centenars de molècules de l’organisme per obtenir una fotografia detallada del seu funcionament. Aquestes molècules, anomenades metabòlits, són producte dels processos metabòlics del cos i contenen informació sobre factors genètics, l’alimentació, l’estil de vida o l’estat de salut d’una persona.
L’equip investigador va analitzar mostres de plasma —fracció líquida de la sang en què floten les cèl·lules sanguínies— de prop de 700 persones d’edat avançada amb un elevat risc cardiometabòlic. Mitjançant tècniques avançades d’espectrometria de masses, van examinar centenars de metabòlits i van identificar-ne 31 associats a la diabetis tipus 2 i 105 relacionats amb la resistència a la insulina.
A partir d’aquestes dades, els investigadors van construir dues signatures metabolòmiques, és a dir, dues petjades biològiques que reflecteixen els canvis del metabolisme quan es desenvolupa diabetis tipus 2 i resistència a la insulina. Els resultats mostren que les persones amb una presència més marcada d’aquestes signatures presentaven un risc significativament superior de morir durant el període de seguiment.
Més concretament, els participants amb una petjada metabòlica associada a la diabetis tipus 2 tenien un 52% més de risc de mortalitat per qualsevol causa. En el cas de la resistència a la insulina, aquest increment va ser del 33%. A més, els investigadors van identificar diversos metabòlits comuns a totes dues alteracions, que també s’associaven a un pitjor pronòstic.
Per comprovar la solidesa dels resultats, l’equip investigador va replicar l’anàlisi en tres grans cohorts independents dels Estats Units, que contenen dades recopilades durant dècades: els estudis Nurses’ Health Study I, Nurses’ Health Study II i Health Professionals Follow-up Study. Aquesta validació externa va confirmar les associacions observades inicialment en la població mediterrània de PREDIMED.
“Aquests resultats ens ajuden a entendre millor els mecanismes biològics que connecten les alteracions del metabolisme de la glucosa amb el risc de mortalitat”, explica Jesús F. García Gavilán, investigador del Departament de Bioquímica i Biotecnologia de la URV. L’investigador, primer signant de l’article, també posa de manifest el potencial de la metabolòmica: “Si reunim prou evidencia, els metabòlits poden ser una gran eina per determinar el nivell de risc d’un pacient, i fins i tot obririen la porta a adoptar estratègies de prevenció precises i personalitzades”.
L’estudi és fruit d’una àmplia col·laboració internacional entre institucions d’Espanya i els Estats Units, entre les quals la URV, l’IRB-CatSud, el CIBEROBN, la Universitat de Navarra, la Facultat de Salut Pública T.H. Chan de la Universitat de Harvard i el Broad Institute. La recerca ha estat liderada per investigadors del grup ANUT-DSM de la URV, l’IRB-CatSud i el CIBEROBN, i s’emmarca en una línia d’investigació en metabolòmica impulsada a través d’un projecte dels National Institutes of Health, coordinat pels investigadors Jordi Salas-Salvadó (URV), Frank Hu (Universitat de Harvard) i Miguel Ruiz-Canela (Universitat de Navarra).
Referència: García-Gavilán JF, Paz-Graniel I, Pérez-Acosta JA, Ruiz-Canela M, Li J, Clish C, et al. Metabolomics profiles of type 2 diabetes and insulin resistance and their associations with total mortality. Metabolism. 2026;156599.
La investigadora de l’IISPV Noelia Ramírez va participar, el passat 28 de novembre, en el simposi sobre interaccions epigenètiques i metabòliques d’Eurecat Reus
La investigadora de l’Institut d’Investigació Sanitària Pere Virgili (IISPV) Noelia Ramírez va participar en el 3r simposi d’Eurecat sobre Interaccions Epigenètiques i Metabòliques, que es va dur a terme el passat 28 de novembre a la seu d’Eurecat Reus. La seva intervenció va produir-se en el marc d’una xerrada titulada ‘Advancing Precision Environmental Health: From comprehensive exposure characterisation to metabolic and epigenetic markers of effect’.
Pel que fa a les conclusions de la seva intervenció, les exposicions ambientals són dinàmiques, multiorigen i biològicament complexes. “Abordar-ne l’impacte en la salut requereix enfocaments integrats i d’alta resolució que combinin la química, la biologia i la ciència de dades”, va explicar Ramírez.
El paradigma de la Salut Ambiental de Precisió -va afegir- integra una “caracterització detallada de l’exposició amb l’avaluació dels efectes mitjançant les ciències òmiques, per revelar com les mescles ambientals específiques modulen les vies moleculars, identificar biomarcadors primerencs de susceptibilitat i orientar estratègies de prevenció més efectives”.
Analitzar els àcids grassos després dels àpats pot aportar noves claus sobre l’impacte metabòlic de la dieta i el dejuni
Perdre pes pot ser un repte difícil, especialment quan s’exigeix seguir una dieta amb restricció calòrica mantinguda en el temps. Un estudi amb ratolins apunta que el dejuni intermitent, fer pauses regulars en la ingesta d’aliments, pot millorar el metabolisme, fins i tot en el context d’una dieta rica en greixos. De fet, els beneficis obtinguts són comparables als que s’associen a una alimentació saludable. Aquest estudi, de l’Institut d’Investigació Sanitària Pere Virgili (IISPV) i la Universitat Rovira i Virgili (URV), ha estat publicat a la revista eBiomedicine.
Tot i que els animals no van perdre pes amb el dejuni intermitent, els investigadors van detectar una millora en el control de la glucosa en sang, la resposta a la insulina i el perfil lipídic, indicadors clau sovint alterats en situacions d’obesitat. Quan el dejuni intermitent es va combinar amb una dieta saludable, els efectes metabòlics positius es van potenciar i es va observar una reducció significativa del pes corporal.
L’estudi no només es va centrar en analitzar paràmetres en sang, sinó que també va estudiar com les diferents intervencions dietètiques afectaven l’estructura del greix corporal (teixit adipós) i el fetge. “Després de quatre setmanes de dejuni intermitent, els ratolins amb obesitat mostraven una protecció significativa tant a nivell metabòlic com en aquests teixits, fins i tot en una dieta rica en greixos”, explica la Dra. Victòria Ceperuelo-Mallafré, investigadora Ramón y Cajal de la URV i investigadora del grup de recerca en Diabetis i Malalties Metabòliques Associades (DIAMET) de l’IISPV – URV – CIBERDEM.
“Tot i això, el canvi cap a una dieta equilibrada va resultar ser l’estratègia més efectiva per perdre pes. A més, la combinació del dejuni intermitent amb una dieta saludable va tenir un efecte sinèrgic especialment beneficiós per millorar la tolerància a la glucosa”, afegeix la responsable de l’Àrea de Malalties Metabòliques i Nutrició de l’IISPV i del grup de recerca DIAMET, la Dra. Sonia Fernández-Veledo.
Un altre aspecte innovador de la recerca va ser l’estudi de la microbiota intestinal i els seus productes clau, especialment els àcids grassos de cadena curta. Aquestes molècules, presents a la sang i a les femtes, poden tenir un paper important en la regulació dels processos metabòlics de l’organisme. Els resultats van mostrar que la combinació de dejuni intermitent amb una dieta saludable generava canvis més profunds en la composició de la microbiota intestinal. En concret, es va observar un augment de l’espècie Alistipes finegoldii, que podria estar relacionada amb una millor regulació de la glucosa en sang. Aquesta observació es va validar tant en el model animal com en un grup de persones amb obesitat que van seguir una dieta mediterrània hipocalòrica durant sis mesos. Tot i que els resultats són prometedors, calen més estudis per confirmar aquesta relació de manera concloent.
Pel que fa als àcids grassos de cadena curta, els investigadors van comprovar que la seva regulació postprandial es veu alterada en condicions d’obesitat. Tant el dejuni intermitent com el canvi a una dieta saludable ajuden a restaurar aquest mecanisme. Així doncs, mesurar aquests compostos no només en dejuni sinó també després de la ingesta pot aportar informació rellevant per a una comprensió més precisa del funcionament metabòlic.
Tot i que els resultats són preliminars i calen estudis addicionals en humans, aquesta recerca obre la porta a dissenyar estratègies dietètiques personalitzades que prioritzin la millora dels paràmetres metabòlics, més enllà de la simple reducció de pes.
Referència bibliogràfica
Ceperuelo-Mallafré, V., Rodríguez-Peña, M. M., Badia, J., Villanueva-Carmona, T., Cedó, L., Marsal-Beltran, A., … & Vendrell, J. (2025). Dietary switch and intermittent fasting ameliorate the disrupted postprandial short-chain fatty acid response in diet-induced obese mice. EBioMedicine, 117.